dijous, 5 de febrer de 2009

Dolça Mort

Avui he sentit, des del moll dels ossos fins la pell morta dels meus peus, l’impacte d’una mort tan viva, tan intensa, que amb una mirada m’ha fet caure les pestanyes i esclatar les dents.
Una figura sense edat ni sexe, d’un caminar solemne i elegant. Una pell pàl·lida d’una llum incandescent, un cabell llarg i flàccid, tapant el seu preciós cos nu sota aquella capa de seda transparent.
Tota ella era blanca. D’un blanc tan blanc que torna negra la neu. El blanc de la seva mirada gèlida, de la seva bellesa infinita.
Aquesta és, sens dubte, la mort brutal que m’ha vingut a trobar.
De poderosa que és, i que ha estat sempre, no m’he atrevit a retreure-li els crims més cruels que ha comès. Ni el nadó dins el ventre, ni el jove immortal, ni tampoc l’amant etern.
I potser ella, o ni tan sols ella, sinó la seva ombra, és qui ha volgut xuclar-me la veu amb un somriure innocent i bondadós als llavis, deixant-me caure a terra com cauen les plomes d’un colom.
Sí, aquesta és, sens dubte, la mort brutal que m’ha vingut a trobar.