dijous, 30 d’abril del 2009

Ball de tardor

Em dilueixo en la pluja, en la teva suor freda, en les meves llàgrimes calentes. M’enfonso en l’arena i em trepitges sense adonar-te’n. Però tranquil, perquè el vent em rescata de seguida i se m’enduu a fer un viatge pel temps. Ara sóc vent i ningú em para, ningú em veu, ningú em pot fer mal. Ara sóc lliure de debò, lliure de tots i de mi mateixa.
Topo amb una fulla seca. M’abraço a ella i caic a terra fent un últim ball, el més bonic de tots. Sona una melodia feta d’aigua, i cada gota em marca un pas.

Dreta, esquerra,
dreta esquerra.
Tombarella.

Esquerra, dreta,
esquerra, dreta.
Repòs.

Les arrels de l’arbre em fan de coixí. M’adormo. Una mà m’atrapa. No és la teva. És un nen que juga. M’agafa i em llença enlaire. I el ball es repeteix, aquesta vegada els passos els marquen les seves rialles. Sembla ser que aquell no era l’últim, qui sap si ho serà aquest.
Un saltiró cap amunt. Respiro nerviosa i tornem a començar:

Dreta, esquerra,
dreta esquerra.
Tombarella.

Esquerra, dreta,
esquerra, dreta.
Repòs.

Aquesta vegada la lluna ha sortit per mirar-me. M’observa quieta, en silenci. La funció s’acaba. Unes passes s’allunyen. Les estrelles em feliciten i la pluja comença a aplaudir.
Saludo solemnement i m’allunyo d’aquest món.

divendres, 10 d’abril del 2009

Y me volví tiempo

Todo iba demasiado rápido por dentro. Pero por fuera los cambios parecían no llegar nunca. Los cafés perdieron su sabor, los cigarrillos se consumían en dos caladas en el transcurso de diez interminables minutos. ¿Qué estaba ocurriendo? Mi vida iba más lenta que el mundo exterior. Un reloj distinto para cada realidad distinta. Terminé por desnudar mi muñeca, ¿a quién le importaban ahora los coqueteos entre minutos y las carreras entre horas? Entre segundo y segundo, una eternidad palpable: el grito de un niño en el parque, doscientas cincuenta y cuatro bombillas encendiéndose, el claxon de un camión, sesenta puertas cerrándose, nueve hojas y tres ramas cayendo al mismo tiempo en la misma ciudad, tres mil doce miradas de tres mil doce personas distintas. Pero nada, al fin y al cabo. Su eternidad no era la mía, como su final no era tampoco el mío. Me olvidé ya del día y la noche, pues estaba segura de que se habían compinchado para mentirme y volverme loca. Incluso llegué a olvidarme de los meses y de los años, ya no había unidades pequeñas, el tiempo era sólo mi vida con miles de siestas en medio. Y me quedé colgada de un instante vacío de acción, y yo dejé de ser yo y me volví tiempo, y me uní al baile de siglos al que nadie estaba invitado.

dimarts, 7 d’abril del 2009

Mariner

Quants fragments de la seva vida havien quedat arraulits, irreconciliables amb el temps? Li venien sovint imatges al cap que no aconseguia connectar amb un moment concret de la seva existència, perdia moltes vegades el fil dels seus pensaments i esdevenia nàufrag de la seva pròpia vida. De tant en tant, buscava un racó entre segon i segon i intentava palpar amb les mans l’essència dels pensaments, l’origen dels malsons. Però mai arribava enlloc, mai trobava un inici, mai arribava a un final. Les idees li venien i li marxaven sense donar-li temps a assimilar-les i queia abatut a terra, despullat, desprotegit, desconsolat. Li havien negat el dret al record, al passat. Un desarrelat, que en dirien alguns. Era només un pobre mariner en un mar immens que buscava un lloc on tornar. Les coordenades exactes del seu naixement, un camí de tornada que pogués resseguir en un mapa. Però no hi havia res. Els peixos no li sabien dir si recordaven haver-lo vist abans. Les sirenes mai el van visitar, tant que li haguessin agradat els seus encisadors cants! A la ment guardava una rialla que el despertava cada matí abans que ho fes el sol, però mai va saber d’on provenia, quins llavis havien gravat al seu pensament aquella onomatopeia que no aconseguia dibuixar. Només la mort li va donar un camí de tornada, un camí que mai podria reprendre, però ell va preferir la mort després de la vida que la vida després del no-res.

dijous, 2 d’abril del 2009

Mi silencio

Nos aterroriza. Puede incluso que nos de más miedo el silencio que la muerte. Quizás porque percibimos el silencio como el preludio de la muerte. Nos incomoda no decir nada y preferimos soltar cualquier gilipollez antes que permanecer callados durante unos instantes. Ligamos el silencio a la tristeza, y nos preocupamos por aquellos que nunca dicen nada. Luego esos parecen antipáticos o tímidos, cuando seguramente lo único que hacen es escuchar todo lo que el silencio tiene que decir. Yo soy una de esas personas calladas, que no hablan mucho, que han nacido más para escuchar que para hablar. A los habladores eso les pone de los nervios, en seguida te preguntan si estás bien, si te pasa algo, si estás enfadado o triste, si te están aburriendo con su discurso. Y luego están los comentarios estúpidos como “¿se te ha comido la lengua el gato?” o “puedes hablar, eh...” ya lo sé, imbécil, ya lo sé. Pero me gusta más estar callada, escuchar, sonreír, y hablar sólo cuando tenga ganas de hacerlo, no para salvar una situación aparentemente incómoda. Y es que a mí no me da miedo el silencio, me aterroriza mucho más el ruido, la muchedumbre, las masas de gente habladora. Quizás por eso me gusta tanto estar sola, porque nadie va a obligarme a hablar si no me apetece hacerlo.