divendres, 25 de setembre de 2015

Biladi

Se m'han encallat les paraules
ara que tant necessito cridar,
potser és aquest nus a la gola
que no les vol deixar marxar.

Deu ser que no sé escriure
si no és que ho faig amb amor
i ara el cor és ple de ràbia
pel malson que ho emboira tot.

He vist murs de pedra, cadenes,
espines i armes de foc.
He respirat el record d'un incendi
que amb flames d'odi ho ha cremat tot.

Però rere les passes del monstre
que trepitja poruc i trampós
reneix valenta l'olivera
saludant amb somriure dolç.

De les arrels surt una veu ferma
que alerta les bèsties ocupants:
"Aquesta és la meva terra,
i ho serà per molts més anys".

Tulkarem, Palestina. Agost 2015.

dijous, 18 de juny de 2015

Amnistia

Em declaro en vaga indefinida d’amor idíl·lic per exigir una amnistia que alliberi tots aquells intents que pogueren ser i mai no foren. Des d’ara i fins que les cames em tremolin per raons que no desemboquin en tu, deixaré d’alimentar aquest cor assedegat i confós, múltiple en personalitat i color, rabiós i tendre alhora, poruc i valent a parts iguals, obert de nit i tancat de dia. Jo vull una amnistia. 

Per demanar perdó, per poder dir no, per intentar-ho de nou, per abandonar-ho a temps, per ser descarada i després prudent. Jo em declaro en vaga indefinida fins que se’m tanqui la ferida. 


Jo vull una amnistia.

dilluns, 8 de juny de 2015

Esbós

T'hagués desdibuixat sencer, de cap a peus, per tornar-te a inventar tal com ets ara, tal com et desconec. Per dormir de nou en el marbre suau del teu ventre i resseguir amb petons de seda els teus dits devastadors. I, en acabat, m’hagués perdut un cop més en el buit del teu rebuig per esgarrapar de nou la placenta del teu desig.
 

dissabte, 18 d’abril de 2015

Capricis del temps

Et reprimeixes perquè és massa aviat, i et quedes callada i et fas pregar. Però de sobte t’adones que això s’ha acabat, que res ha canviat, però res és igual. I et sap tan greu haver-ho amagat que mires enrere i et fots a cridar. Però ara ja és tard per reviure l’instant que amb un “vine aquí” vas voler fer immortal. I recordes un dia que, de cop, va nevar, i empasses saliva i et sents gemegar. Aleshores t’adones que ara és mai, que ja és massa tard perquè sigui aviat. Somrius i t’abraces pensant que és veritat, que tal com preveies ha tornat a passar.

dimecres, 18 de març de 2015

El breu Tractat de la Inacció

Et proposo que signem un tractat. Un que va d’abraçar la teva llibertat sota els meus llençols, de que em tinguis sense tenir-me i sense voler-me tenir. Per fer-te la pau ferotgement, per desmilitaritzar el meu orgull, per deconstruir l’espectacle mut del teu cos. Queden prohibides les preguntes no tripulades, les respostes antipersona i els atacs amb armament cínic, i serà el nostre deure vetllar perquè ningú es torni a exiliar de la meva esquena o del teu pit. 

Si acceptes el pacte, reunim-nos amb urgència per ratificar aquest escrit, signant amb tinta dolça més avall del meu melic.

divendres, 13 de febrer de 2015

La nit més estranya de totes

Vull que el silenci em segresti i que la por m’escrigui poemes d’amor. Que m’abraci un vent fred que només doni calor. Adormir-me entre els braços d’un somni bell, incandescent, i perdre’m en el laberint del no-res. De la no-victòria. De la no-derrota.

Perquè quan se’ns passi, que passarà, aquesta set de nit, voldré que em deixis passejar una estona més pels carrers del teu cos. I serà el teu cos, però no seràs tu. Seré jo. Jo i els meus silencis. Jo i els meus fantasmes. Jo i les meves pors. I em buscaré desesperada en cossos que no són el meu. Avui serà amb tu i, l’endemà, amb un altre. I em ploraré decebuda i rabiosa. I em detestaré per feble i enganyosa. Per mentir-te a tu sense voler-ho i a mi sense saber-ho. Per traïr-me. Per exprimir-me. 

I quan això passi, que passarà, voldré que la neu em sepulti perquè el fred ho mati tot. Que m’abraci l’oblit per esborrar el teu rastre. I que, en la nit més estranya de totes, els llençols quedin xops per totes les angoixes que hauré suat dormint. Per despertar-me serena i tranquil·la, per trobar-me la força inquieta que em fa riure. I riuré fins esquinçar-me el diafragma per buscar, quan surti el sol, el meridià aquell que em mantingui dempeus amb la mirada més valenta.