Era com arrossegar un sac ple de rajoles humides, fredes... després de dues nits sense dormir, l’ànima em pesava i la pena m’esgarrapava.
Com si el temps hagués desaparegut i els rellotges s’haguessin aturat en el moment en que va deixar de respirar, jo sentia que el meu cor s’anava fent petit i s’esquerdava.
Mai més no tornaria a sentir la seva pell suau, calenta. Mai més veuria els seus ulls clars, plens de vida. Mai més l’abraçaria, no la tornaria a besar... el seu somriure ja no hi era.
Quatre homes carregaven el taüt a l’espatlla i, com qui col·loca un moble a casa, van deixar-lo dins d’aquell tenebrós forat. El ciment, topant contra el marbre, era com el tret d’una escopeta, i l’espàtula, escampant-lo per cada racó, era el so del caçador arrossegant la seva presa lligada pels peus, sagnant.
I ara, entre l’eco dels plors de tota aquella gent, em sentia més a prop d’ella que mai, rere el mur de pedra, junts, estirats dins una fosca caixa de fusta, guardats en un calaix que mai més es tornaria a obrir, mentre a fora tothom seguia amb la mirada clavada al terra i les galtes xopes de dolor.
El cel no tenia color, l’aire no gosava moure’s, l’herba havia desaparegut, deixant una negra catifa morta. I jo, allà dret, quiet, sol, notava que la meva ànima s’havia escapat per tornar amb ella, notava que dins meu ja no hi havia res.
Era buit, tot era buit i fred.
