Les arrels que escupen branques de marbre i m’esquitxen amb la suor dels estels, m’han escrit un relat de por, i jo en sóc la protagonista. M’han dibuixat el paradigma d’un moment humit, han ofegat els propòsits d’una espelma que es volia suïcidar i, dins un cotxe fúnebre, han organitzat una romàntica velada.
De les arrels, un silenci estripat, dolgut, manipulat, violat... i unes cames estirades dins un llit que demanen a crits apagar el llum i posar-se a dormir, després d’afegir una última oració a aquest paper sense sentit.
