L'orgasme

Feia temps que les paraules se m’havien encallat, encomanades i entrelligades, com una cabeça d’alls que reté els grans endins per convertir-se, tota ella, en una sola peça gran, deformada, grollera. 

No era el primer cop que la pluja m’havia fet despertar. Ja m’havia passat que aquelles gotes, com agulles que intenten foradar el terra, m’havien abocat a deixar anar un reguitzell de paraules que només volien eixir en aquell precís instant i no pas en un altre. 

És cert, però, que aquelles espurnes de núvol només em deixaven ballar entorn la seva forma, caiguda i allargada. Com qui parla de la seda explicant-ne el vestit, la pluja només em deixava dibuixar aquelles gotes que tomben les fulles amb la ràbia de qui ha estat amagant un secret injust, pervers, però tot i així encara prou esmorteïdor de danys sincers. 

Tot començava en el moment precís de la desesperació conjunta, quan els escassos paraigües corrien d’una vorera a l’altra esquivant la indefensa dansa d’aigua que avui encara tenia coses a dir; quan la passió retinguda del cel queia en un salt irreversible, com aquell orgasme que esdevé brutal per no poder-se retenir més. La histèria es mantenia en suspensió amb un equilibri majestuós que, amb un posat irreverent, anava i venia tot seguint el testimoni d’un insaciable cucut.  I de cop, sense previ avís, sense ni tan sols una breu senyal, la última gota cau vés a saber on. A la copa d’un arbre? Sobre una teulada, potser? Al vell mig d’una bassa? O potser al cim d’una gota que ja relliscava amb pressa? Qui sap on cau la darrera gota que deixa pas al sol, qui sap en quin instant els vianants esverats s’aturen i despullen -amb certa prudència- els caps  secs de pluja però xops de recança per haver rebutjat l’espectacle diví. 

Somriure del cel (Bournemouth, 2009)

 

Qui sap en quin moment la ràbia permanent s’asseu, esgotada, alienada i gairebé penedida per la tabola provocada. Qui sap fins quan els remordiments no la deixaran tornar a dansar sobre qualsevol ciutat visitada. 

Mercè Cama.