Et reprimeixes perquè és massa aviat, i et
quedes callada i et fas pregar. Però de sobte t’adones que això s’ha acabat,
que res ha canviat, però res és igual. I et sap tan greu haver-ho amagat que
mires enrere i et fots a cridar. Però ara ja és tard per reviure l’instant que
amb un “vine aquí” vas voler fer immortal. I recordes un dia que, de cop, va
nevar, i empasses saliva i et sents gemegar. Aleshores t’adones que ara és mai,
que ja és massa tard perquè sigui aviat. Somrius i t’abraces pensant que és
veritat, que tal com preveies ha tornat a passar.
