S’ha trencat el fil de veu que et cridava a les fosques, s’han desfet les
rialles a tocar de mitjanit. De puntetes i en silenci busco l’equilibri del
teu joc però em perdo, bes a vers, entre espelmes i encens. Com podria
gravar-te el nom en algun racó del cos si de lluny ja veig venir un exèrcit fet
de gel que em respon, sense prudència, les preguntes que no he fet? Com escriure’t
amb tendresa si, abans d’obrir el quadern, ja em sento carcellera arrossegant-te
a l’infern? Si no puc volar entre reixes, tampoc sé estimar amb corretges. Deixa’m
ser o no em demanis, que, de tanta confusió, passarà que qui empresona acabarà
rere els barrots. I seràs tu el botxí d’un amor sense intencions que moria abans de
néixer entre versos fets cançó.
