Ells

Buscaves a l’armari alguna peça de roba que t’afavorís, però cap semblava prou fàcil de treure si arribava l’ocasió. Et vas decidir per la camisa-vestit de color lila –i com t’agradava a tu el lila!- les mitges havien de ser negres, com la samarreta que et posaries a sota i, com no, les sabates. Sabates que al final van ser botes perquè les altres eren molt d’hivern i no acabaven de ser negres del tot.
Sempre deixaves la roba interior pel final. A ell li agradaven les estrelles. Vas pensar a posar-te un conjunt. Però no tenies cap sostenidor que anés bé amb les calces que et volies posar i, clar, els conjunts que tenies no feien per l’ocasió. Finalment et vas decidir pels grisos, vas pensar que si l’habitació era fosca –com ho era de costum-, no s’hi fixaria gaire.
Caminaves ràpid, com per no pensar en res més que en el mal que et feia la ferida del peu dret i en com de malament ho devia haver passat Aquil·les.
Vas picar al timbre. I ho vas tornar a intentar. Potser no recorda que hem quedat i està amb una altra noia, vas pensar. De cop el vas veure tombar la cantonada. Duia una bossa petita a la mà amb una creu verda dibuixada. Què calculador. Ell també hi havia pensat.
Es va posar davant teu per obrir la porta, feia la mateixa olor de sempre. Aquella olor que després et costava treure’t de sobre.
De cop vas sentir PAM! i tot seguit una nena plorant. Et vas girar i una dona caminava de pressa cap a ella. No era res, un ensurt.
Vas girar una mica el cap per mirar endavant i abans de topar-te amb el marc fosc de la porta vas veure el cotxe de l’Arnau. Sense pensar-t’ho dues vegades vas córrer cap a ell resant perquè el semàfor dibuixés una taca de sang i tu tinguessis temps d’arribar-hi.
La porta es va tancar darrere teu. Duies el bolso mal posat i la camisa-vestit arrugada. Se t’insinuava una cuixa amb més greix del que voldries.
Ja no hi havia Jaume, ara només existia l’Arnau i el camí pels carrerons de Barcelona es va fer petit al costat del recorregut entre la porta d’en Jaume i el cotxe de l’Arnau.
Et va veure i va somriure.
-On vas?
-Enlloc.
-Mira, com jo. T’hi apropo?
-Sí.

I en Jaume ja feia estona que et mirava des de la porta, amb la bossa de la creu verda a una mà i les claus a l’altra.
La taca de sang va marxar i un cop d’aire et va despentinar el serrell.


Mentre et vesties l’Arnau contemplava allò que segurament feia temps havia oblidat. La piga que tenies a tres petons a l’esquerra del melic.
A l’hora d’esmorzar duies la seva samarreta. La que sempre et posaves quan l’anaves a veure. Et seguia arribant a meitat de les cuixes i tu seguies intentant amagar-les tot estirant la roba.

Li vas prometre que el trucaries per anar a sopar un dia d’aquella setmana. Però ja han passat tres mesos i segueixes esperant que en Jaume obri la porta per pujar les escales d’aquell pis tan fosc prop de la Sagrada Família. Què és el que et fa tanta por?