Es veia perduda entre tota aquella gent. No sabia si volia marxar ben lluny, quedar-se per sempre, o seure a esperar que el temps l’arrossegués cap a una altra banda. Se sentia estranya, diferent, pitjor, o potser millor, no ho tenia gaire clar. Potser només necessitava que una veu coneguda li digués a l’orella: tranquil·la, sóc aquí, al teu costat, i jo no et deixaré mai.
Ella es volia sentir viva d’aquella manera tan seva. Volia observar el seu entorn des d’una càmara i submergir-se a la pantalla de tant en tant.
Ella volia ser. Volia ser. Volia sentir que era i descobrir qui era.
Encara no sé què té aquesta cançó, que em fa arribar al fons de mi mateixa.
2 comentaris:
A vegades ens cal un context, una realitat temporal, d'espai o fins i tot una constant en forma d'una altra persona per poder complementar-nos i afirmar com som. D'altres, tant sols cal reflexionar una estoneta i adonar-nos del que significa allò que ja ens envolta.
Voler ser i ser, pas intermig que no deixa de ser una transició.
Ella volia ser. Volia ser.
Publica un comentari a l'entrada