El sol arrossega la meva ombra fins l’altra banda del carrer, l’estira, i sembla que hagi de fugir d’un moment a un altre. Amb la punta dels dits acarono el vent, que em ve de cara. Jugo amb ell, l’intento atrapar... però sempre s’escapa. M’assec vora el riu, a la gespa, i tanco ben fort els ulls. Sento l’aigua com corre, noto els rajos del sol sobre les meves parpelles tancades... i quanta llum! Ben a prop hi ha dos nens que juguen. Els sento riure i, de tant en tant, la mare els crida que no s’apropin tant a l’aigua. Obro els ulls i veig un ocell, un ocell blanc amb el cap d’un gris ben fort. M’agrada com canta, sembla feliç, com jo. Miro fixament l’aigua, que no s’atura, plena dels colors del cel, del sol, del bosc. Sembla que algú hi hagi netejat pinzells, quines ganes de ficar-hi els peus!
Es va fent de nit, i no tinc cap pressa. M’aixeco de la gespa i segueixo caminant. Passes lentes, passes suaus, fins a notar el gust amarg del ciment. Carrer avall em creuo amb l’altra gent com si no hi fos, i em retrobo amb el vent, ara més fred que abans. Arribo a la platja i veig el sol dir adéu. Em descalço poc a poc, i poc a poc m’endinso en l’arena deixant que m’acaroni la planta dels peus.
El mar. Mar. Mar. Mar. Mar blau, mar gran, mar meu. Mar fort, mar fred, mar de tots. Mar. Mar. Mar de mariners enamorats, mar d’ampolles d’esperança. Mar d’amor, mar de mort. Mar. Mar. Mar. Sempre mar. Mar meu, mar estimat.
Jugo amb les onades, elles m’atrapen a mi, després les empaito jo a elles. Jo les trepitjo, elles m’esborren les petjades. Enxampo la lluna espiant. Lluna blanca, lluna bonica, és hora de marxar. Poc a poc m’allunyo de les onades, del mar. Poc a poc l’arena m’abriga els peus, i m’acomiado d’ella caminant de nou pel ciment. Poc a poc em calço i poc a poc camino.
Bona nit mar meu, lluna meva. Bona nit ocell feliç, riu alegre. Bona nit vent estimat. Bona nit, felicitat.
Bournemouth, 27 de juny de 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada