dilluns, 15 de setembre del 2014

Instància d'una nit

Jo, que sempre he caminat descalça palpant amb l’ànima els secrets del camí, exposo:


Que estudiant cada engruna del teu cos vaig descobrir una escletxa d’on sortien melodies de colors. Era una llum clara i transparent, intermitent, amb esbufecs descoordinats que obeïen a un tempo arrítmic, impossible de seguir. Tu, mentrestant, m’observaves amb desig, amb el desig habitual amb què havies observat tants altres cossos abans. Amb aquell tarannà imperial que se t’escapava mentre intentaves ser delicat, reprimint els instints més primitius que lluitaven ferotgement per entrar en erupció, em vas sotmetre a les teves ordres implícites de seguir-te fent costat. I jo et seguia, confiada, vulnerable, però expectant i lluitadora, per obrir-me camí en aquell petit racó que amagaves espantat. I m’hi apropava poc a poc, dolçament, resseguint amb la punta dels dits cada gemec descontrolat. I et seguia, i et seguia, i et seguia seguint. Aquella nit fins la fi del món, que s’inclinava cap al costat esquerra del teu pit i que un exèrcit de fantasmes immortals defensava sense descans. 

Però, tot d’una, els colors es van apagar, i el blanc va lliscar demanant una treva indefinida, i els teus ulls brillants van deixar de mirar, i els meus dits famolencs van perdre les coordenades del teu desig, i ara ja no et podia seguir, i les portes cap a la fi del món es van tancar i tu ja no em demanaves que batallés contra els fantasmes, expulsant amb indiferència el meu somriure incandescent.


Per això, sol·licito:

Que els meus dits et puguin tornar a trobar, per seguir-te, i seguir-te, i seguir-te seguint. Que els teus colors tornin a dibuixar un espiral irisat al meu melic i que, de nou, em miris com ho vas fer aquella nit.  

De no ser possible respondre a aquesta petició, no obstant, sol·licito que una onada desfaci la lluna de sucre que em va arrossegar sota els teus peus. Que les estrelles destapin el seu secret, que cridin honestament que han nascut de les flames de l’infern, catapultades més tard al cel per disparar les ànimes descalces que troben pel camí. I que, un cop feta la confessió, s’esmicolin i es dissolguin per sempre més. En acabat, sol·licito també que els teus colors no tornin mai més a passar per aquí i que, des d’ara i fins a la fi, sigui només el teu blanc espès el qui dormi amb mi.