Blanc

Vas anar trepitjant el teu passat com per soterrar-lo per sempre. De tant en tant t’entrebancaves amb aquelles mirades rancoroses, aleshores miraves al teu voltant, assegurant-te que ningú t’havia vist, i seguies caminat. Així vas estar un temps, perduda, sense saber quin era el teu lloc o cap a quina direcció caminar.
T’aturaven sovint unes cames tremoloses i cansades, però dins teu sempre hi havia aquelles paraules enllaçades que sorgien en moments com aquell, “segueix caminant”, et deien, i tu seguies caminant.
Ja no senties ni fred ni calor, ni pena, ni alegria, no esperaves res de ningú i ningú no esperava res de tu. Els carrers que trepitjaves desapareixien al teu pas i si intentaves, amb un cop de coratge, mirar enrere, les parpelles se’t tancaven i no podies veure res. Quina sort, hauria estat horrible veure que deixaves un rastre de buidor, que caminar enrere suposaria caure al no res, caure eternament i no deixar mai de caure. El teu cos com una ploma caient en un fons blanc. Terrorífic. Així que tu seguies caminant.
Però un dia te’n vas cansar. Et semblava que allò no tenia final, et feia por caminar en cercle i caure en un espiral d’aquells que et xuclen i no et deixen marxar mai. Vas decidir ignorar aquelles veus i seure a esperar. I elles et deien coses i tu no les escoltaves –però les senties- i t’emmudies, o feia temps que ho havies fet. Temps que ja no era res i no ho havia estat des del principi, temps que es perdia en l’oblit alhora que tu et perdies en l’oblit del temps. I es va acabar. Tot va ser sempre més blanc, blanc que tampoc era blanc perquè ho era tot i no era res, blanc que et devorava fins l’últim alè de força i et deixava arronsada al terra, blanc que no va deixar que fossis més que allò, blanc. I blanc vas ser per sempre més.