Em dilueixo en la pluja, en la teva suor freda, en les meves llàgrimes calentes. M’enfonso en l’arena i em trepitges sense adonar-te’n. Però tranquil, perquè el vent em rescata de seguida i se m’enduu a fer un viatge pel temps. Ara sóc vent i ningú em para, ningú em veu, ningú em pot fer mal. Ara sóc lliure de debò, lliure de tots i de mi mateixa.
Topo amb una fulla seca. M’abraço a ella i caic a terra fent un últim ball, el més bonic de tots. Sona una melodia feta d’aigua, i cada gota em marca un pas.
Dreta, esquerra,
dreta esquerra.
Tombarella.
Esquerra, dreta,
esquerra, dreta.
Repòs.
Les arrels de l’arbre em fan de coixí. M’adormo. Una mà m’atrapa. No és la teva. És un nen que juga. M’agafa i em llença enlaire. I el ball es repeteix, aquesta vegada els passos els marquen les seves rialles. Sembla ser que aquell no era l’últim, qui sap si ho serà aquest.
Un saltiró cap amunt. Respiro nerviosa i tornem a començar:
Dreta, esquerra,
dreta esquerra.
Tombarella.
Esquerra, dreta,
esquerra, dreta.
Repòs.
Aquesta vegada la lluna ha sortit per mirar-me. M’observa quieta, en silenci. La funció s’acaba. Unes passes s’allunyen. Les estrelles em feliciten i la pluja comença a aplaudir.
Saludo solemnement i m’allunyo d’aquest món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada