Mariner

Quants fragments de la seva vida havien quedat arraulits, irreconciliables amb el temps? Li venien sovint imatges al cap que no aconseguia connectar amb un moment concret de la seva existència, perdia moltes vegades el fil dels seus pensaments i esdevenia nàufrag de la seva pròpia vida. De tant en tant, buscava un racó entre segon i segon i intentava palpar amb les mans l’essència dels pensaments, l’origen dels malsons. Però mai arribava enlloc, mai trobava un inici, mai arribava a un final. Les idees li venien i li marxaven sense donar-li temps a assimilar-les i queia abatut a terra, despullat, desprotegit, desconsolat. Li havien negat el dret al record, al passat. Un desarrelat, que en dirien alguns. Era només un pobre mariner en un mar immens que buscava un lloc on tornar. Les coordenades exactes del seu naixement, un camí de tornada que pogués resseguir en un mapa. Però no hi havia res. Els peixos no li sabien dir si recordaven haver-lo vist abans. Les sirenes mai el van visitar, tant que li haguessin agradat els seus encisadors cants! A la ment guardava una rialla que el despertava cada matí abans que ho fes el sol, però mai va saber d’on provenia, quins llavis havien gravat al seu pensament aquella onomatopeia que no aconseguia dibuixar. Només la mort li va donar un camí de tornada, un camí que mai podria reprendre, però ell va preferir la mort després de la vida que la vida després del no-res.