Pessigolles

M'estirava reposant el meu cap a la seva cuixa, que feia estona que m'esperava al sofà. Ell em mirava i jo li tornava la mirada. Ell em tocava el cabell i jo li resseguia el braç. Ens miràvem fixament i tendre sense dir-nos res mentre ens ho dèiem tot. I del cabell a la galta. I del braç a la mà. Un petó al palmell. "Guapa", em contestava. I jo feia que no amb el cap, com sempre. I ell, també com sempre, em feia pessigolles fins que reconeixia amb veu alta i mentidera que era tan guapa com ell creia que era. I ens estimàvem. Sense paraules, sense promeses injustes, sense majestuositats. Ens estimàvem i amb això en teníem prou.

La llet, calenta o natural?

-Estimes molt algú però, de cop, comences a dubtar: que si serà per sempre; que si serà de veritat; que si val la pena; que si t’estima tant com tu a ell... i et sembla que sou una parella perfecta que, constantment, està a la corda fluixa. No sé si m’explico... saps? 

-Perdona, estava concentrada remenant el cafè. Què dius, que què? 


-Res, res. Que sempre demano la llet natural i me la foten bullint.

Traïdor

Els gust amarg de la mentida,

els ulls ennuegats de verí.

El cor fa estona que plora,

perquè no l’ha vist venir.

I després de l'engany, arriba el perdó

del dèbil company que mai sap dir "no".

Traït. Trampós.

Els pulmons s’entrebanquen,

com quan el vent bufa fort.

Les  llàgrimes fan caravana,

i no em surt cap més mot.

Però després del perdó, arriba el dolor

d'un cor esquinçat que mai va dir “no”.

Traït. Traïdor.

Que jo no en tinc ni ideia de fer poesia

Teixir els nostres somnis i fer-ne un de gran, 

que ens acompanyi pas a pas, mica en mica, poc a poc. 

Malgrat els malsons, 

tot i les pors. 

Nostre, teu i meu, de tu i de mi: un únic destí, 

fet per descobrir. I que, ja ho saps, que jo d’aquí a l’infinit. 

I tornar. I així fins l’eternitat, 

que es fa breu al teu costat. 

I que si mai s’acaba, amor meu, que siguis molt feliç. 

I que riguem pels descosits. 

Per teixir somnis nous, més suaus, més innocents, 

i sí, fets per embogir.

Que algú et ressegueixi els sentits,

de bona gana i de bona ploma.

Que jo no en tinc ni ideia de fer poesia,

però alguna cosa et volia dir.

Il·lustració de Ross McEwan

Hasta siempre

Quedarnos callados, sentados uno al lado del otro, pegaditos, arrimados. Y notar tu piel. Y recorrer cada calle de tu cuerpo. Y arrimarme más y más hasta que no exista espacio entre los dos. Sentir tu respiración en la nuca y aguantarme las cosquillas. Y que me beses donde más me gusta, resiguiendo cada vértebra, provocándome esas terribles convulsiones en los dedos de los pies. Querernos. Querernos hasta al fondo y hasta siempre, hasta ese siempre que insinúa un final de lo más común.

Sigamos

Aunque el aire se apague,

sigamos sintiendo.

Aunque la vida se pare,

sigamos viviendo.

Aunque esto termine,

volvamos a vernos.

Intensitats

El sol arrossega la meva ombra fins l’altra banda del carrer, l’estira, i sembla que hagi de fugir d’un moment a un altre. Amb la punta dels dits acarono el vent, que em ve de cara. Jugo amb ell, l’intento atrapar... però sempre s’escapa. M’assec vora el riu, a la gespa, i tanco ben fort els ulls. Sento l’aigua com corre, noto els rajos del sol sobre les meves parpelles tancades... i quanta llum! Ben a prop hi ha dos nens que juguen. Els sento riure i, de tant en tant, la mare els crida que no s’apropin tant a l’aigua. Obro els ulls i veig un ocell, un ocell blanc amb el cap d’un gris ben fort. M’agrada com canta, sembla feliç, com jo. Miro fixament l’aigua, que no s’atura, plena dels colors del cel, del sol, del bosc. Sembla que algú hi hagi netejat pinzells, quines ganes de ficar-hi els peus!

Es va fent de nit, i no tinc cap pressa. M’aixeco de la gespa i segueixo caminant. Passes lentes, passes suaus, fins a notar el gust amarg del ciment. Carrer avall em creuo amb l’altra gent com si no hi fos, i em retrobo amb el vent, ara més fred que abans. Arribo a la platja i veig el sol dir adéu. Em descalço poc a poc, i poc a poc m’endinso en l’arena deixant que m’acaroni la planta dels peus.

El mar. Mar. Mar. Mar. Mar blau, mar gran, mar meu. Mar fort, mar fred, mar de tots. Mar. Mar. Mar de mariners enamorats, mar d’ampolles d’esperança. Mar d’amor, mar de mort. Mar. Mar. Mar. Sempre mar. Mar meu, mar estimat.

Jugo amb les onades, elles m’atrapen a mi, després les empaito jo a elles. Jo les trepitjo, elles m’esborren les petjades. Enxampo la lluna espiant. Lluna blanca, lluna bonica, és hora de marxar. Poc a poc m’allunyo de les onades, del mar. Poc a poc l’arena m’abriga els peus, i m’acomiado d’ella caminant de nou pel ciment. Poc a poc em calço i poc a poc camino.

Bona nit mar meu, lluna meva. Bona nit ocell feliç, riu alegre. Bona nit vent estimat. Bona nit, felicitat.

Bournemouth, 27 de juny de 2009.