Cançó muda vora el llit

Et buscaré les pessigolles

per trobar-te el riure aquell

que m’ennuega l’entrecuix

quan passeja pel clatell.

Miraré si de passada

recupero el temps perdut

fart de pluges i silencis,

entre els somnis i el futur.

Tu si vols fes com si res,

o com si tot això només

fos la història més menuda

d'una boja convençuda.

Tard o d’hora et trobaràs

avergonyit per la fugida,

buscant un nou camí

que no et dugui a la deriva.

I aleshores em veuràs,

esgotada per la cerca,

amb els llavis ben cosits

per cantar-te vora el llit.

Cançó trista que ve tard, 

lluna muda sobre el mar.

Ulls plorosos observant

la veu poruga que se'n va.

Avui no

Un tic-tac ensordidor l’havia despertat sota uns llençols que pesaven més que de costum. La llum que amenaçava rere el porticó li esgarrapava la son, que s’esfumava des de feia més estona de la que avui podia suportar. Els dits es movien lentament, mentre uns braços esgotats feien esforços per alliberar un cos inexplicablement abatut. Avui no, pensava, avui no. Es va llevar a uns vint metres d’alçada en un llit immens i glaçat, i va trigar una eternitat en tocar el terra aspre, el mateix que l’havia estat esperant durant tota la nit. 

 

Es desplaçava arrossegant els peus per un passadís zigzaguejant, deformat, a estones opressor, a estones abismal i, en arribar a la cuina, es mirà aquella tassa sense fons, que se li enfrontava amb burleta indiferència. Avui no, demanava, avui no. S’empassava cada glop de cafè fumejant incapaç de comprendre per què la seva gola es negava a obeir, fins que ella, sense gaire insistència, va signar la rendició al segon intent. Mitja eternitat més tard, va aconseguir agafar la camisa neta, però arrugada, de dins d’un armari atapeït i, sense donar encara permís al sol per entrar a l’habitació, intentà buscar el camí entre tants fils de cotó. Maleint cada repunt, tan rebel com avui ho era tot, es preguntava què hi feia tanta roba en unes mànigues que avui no tenien sortida. A una cantonada de la cambra, uns pantalons descarats i cruels s’escapaven d’aquelles cames famolenques i mig doblegades, que poc trigarien a caure a terra, inconscients. Avui no, suplicava, avui no.

De cop es trobà mirant-se les mans tremoloses, sentint-se els batecs alentits, sapastres, ganduls, tocant-se un ventre que no acabava de trobar, empassant saliva per comprovar, il·lusa, si per fi la seva gola també s’hauria rendit. I, observant les parets a prova de somnis d’aquella humida sala fosca, sense poder vessar ni una sola llàgrima, es preguntava per què. Per què avui s’havia tornat feble, petita, insignificant. Per què avui el món li venia tan i tan gran.

Ahir a la nit

Si m’haguessis vist passar,

amb aquell llaç a la trena

i la faldilla amb volants.

Si m’haguessis atrapat,

com pel bec fa la cigonya i

amb les urpes rapta el gat.

Si ho haguéssim intentat,

sense esfondrar mai la caserna

de la teva intimitat. 

Si m’haguessis observat,

m’hauries vist més a mi

del què jo havia mirat.

I potser hauries entès

que res d’això era tan seriós,

que ja em sabia eterna,

que no et volia dolç.

Però si t’hi haguessis atrevit,

creu-me que, avui també,

ens n’hauríem penedit.  

La raíz cuadrada de dos

Quiero morderte el futuro, llenarte los días de huecos, descalzar tus sueños, palparte los deseos. Para soñarme contigo, para que me despiertes la risa, para dormirme en tu ombligo. Quiero reñir al sol por salirse de la raya pintando el día, por secuestrar a la luna fusilada y moribunda, y a la lluvia por romper el silencio de tu sonrisa. Quiero recalcular la raíz cuadrada de dos, la primera irracional, progenitora del único positivo real, la del descenso infinito. Para descubrir, al fin, que el resultado es esa taquicardia arrítmica que se crea entre tu cuerpo y el mío al separarse durante uno coma cuatro segundos, justo antes de volverse a encontrar.

Tot el que voldria fer

Jo voldria tornar-me de neu i desfer-me en els teus peus, lliscant pel teu ventre des dels teus llavis salats. Voldria que em toquessis així com ho faig jo, però amb una mica més de passió, sense saber ben bé en quina direcció es troba aquell gemec encès que busques sota els llençols. Voldria retrobar-me amb aquella part de mi que estima per estimar, sense dubtes ni intencions. Voldria, ara i aquí, tenir davant les teves ungles i els teus pèls, la teva panxa i el teu cul. Voldria tenir-te sencer, de cap a peus, només per dir-te tot el que et voldria fer.