Afrodita és lliure cada nit

Vull fer-te un petó que no vulgui dir res. Res més del que vull dir. 

I vull dir que tinc ganes de saber com toquen els teus llavis i quin gust té el teu somriure. Vull saber com miren els teus ulls després d'aquest silenci cridaner. Vull sentir la teva veu tremolosa, indecisa, que no sap què dir després de respirar nas amb nas. 

Vull saber quina olor fa el costat esquerre del teu coll i com de suau és el teu clatell. Vull resseguir el meridià perfecte que uneix el teu front amb la barbeta. 

Vull seguir el compàs dels teus pulmons. 

Vull saber si al teu cos li agrada el meu cos. Vull tremolar amb tu, perfecte desconegut. 

Encara que els miralls ens assenyalin perquè no ens sabem ni el nom. Encara que cap toga, de cap color, des de cap altar presumptuós, ens autoritzi mai aquest joc.

I, malgrat tot, gosaran dir que no és amor, i ens aconsellaran -més a mi que a tu i sempre sense permís- que ens fem respectar. Ignorants de l'amor! Que no ho saben, que ens respectem amb passió?

Ens respectem la pell porosa, suada, el desig reprimit, la humitat indecent, la mirada lasciva, la llibertat del nostre sexe, i sí, també del nostre amor.

Perquè, diguin el que diguin aquests jutges bojos, cegats per l'angúnia del saber estar, aquest petó no vol dir res, però està xop d'amor.