Riallera

Potser sóc guerrera per no ser princesa, perquè prefereixo que les llàgrimes em portin al nirvana a que m'enfonsin a l'infern. Perquè escullo el crit rabiós i el plor catàrsic abans que el silenci gangrenat al coll. Les guerreres som rialleres perquè plorem tant com riem, perquè estirem el coll després d'ajupir el cap i perquè brandem el dolor, clavat al capdamunt de la llança, amb l'orgull i la valentia de qui se sap, malgrat tot, vencedor. 

Potser sóc guerrera per no ser esclava del destí, per convèncer el vent que tornem a començar, perquè ens ho mereixem. I tant, que sí! Perquè les guerreres rialleres també ajupim el cap, de vegades. Se'ns ensorren els somriures i se'ns desfan les passes fermes. Però som valentes i estimem la vida. Puta, malparida, però vida. I correm sota la pluja i estimem sense por, perquè salvarem el món amb amor. 

Vindrà el dol i el vencerem, vindrà la solitud i l'abraçarem, i fins el mateix diable es vestirà de blanc per veure sortir el sol. Perquè el sol sempre surt, guerreres, per fer-nos posar dempeus. I nosaltres aguantem, tossudes, fins que la lluna ens vesteix de pau portant bandera blanca, puntejada, i ens contempla el triomf, somrient.

I és que ser guerrera, palpant la vida rugosa i espessa, no està tan malament.