Recordo quan la vida era una dansa suau. Quan
m’escapava del rellotge, enfotent-me’n del temps, i m’enfrontava al sol
impacient, al vent provocador.
Somrient cap endins, se m’escapava cap enfora l’alegria
de l’oblit. Caminant entre desconeguts, em retrobava en cada passa, i se m’esborrava
el dolor, la por, l’angoixa, el patiment. I així, de cop i volta, només quedava
la calma del nar fent. I la vida era tan
sols això, caminar entre les branques en moviment, surar sobre el ciment.
Recordo quan la vida era una dansa suau, i recordo que aquesta dansa encara la ballava aquest matí.
Recordo quan la vida era una dansa suau, i recordo que aquesta dansa encara la ballava aquest matí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada