No passa res, no és important.
És com quan era petita i m’atipava menjant
dolços. El mal de panxa era previsible i pràcticament inevitable, però mai
trobava el moment de fer un nus a la bossa i guardar-la al calaix. Tant és,
pensava, només serà un mal de panxa. I, passades unes hores, ja m’hi trobava,
doblegada al sofà pensant que se m’esmicolaria l’estómac. I em prometia que mai
més, que no ho tornaria a fer, que aquella era la darrera vegada que no feia
cas a la mare quan m’avisava de la conseqüència evident.
Però, ves per on, que els ametllers han florit
més de deu vegades, i jo segueixo desafiant la meva sort. No passa res, només
serà un mal de panxa. Sé que farà mal, que em trobaré de nou doblegada al sofà,
que ja m’ho han avisat, que m’he après el conte. Però no ho puc evitar. Somric
i segueixo endavant, amb la bossa ben oberta, golafre, imprudent.
Que no passa res, penso, que no serà res
important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada