Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Prosa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Prosa. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 de març del 2014

Afrodita és lliure cada nit

Vull fer-te un petó que no vulgui dir res. Res més del que vull dir. 
I vull dir que tinc ganes de saber com toquen els teus llavis i quin gust té el teu somriure. Vull saber com miren els teus ulls després d'aquest silenci cridaner. Vull sentir la teva veu tremolosa, indecisa, que no sap què dir després de respirar nas amb nas. 
Vull saber quina olor fa el costat esquerre del teu coll i com de suau és el teu clatell. Vull resseguir el meridià perfecte que uneix el teu front amb la barbeta. 
Vull seguir el compàs dels teus pulmons. 
Vull saber si al teu cos li agrada el meu cos. Vull tremolar amb tu, perfecte desconegut. 

Encara que els miralls ens assenyalin perquè no ens sabem ni el nom. Encara que cap toga, de cap color, des de cap altar presumptuós, ens autoritzi mai aquest joc.
I, malgrat tot, gosaran dir que no és amor, i ens aconsellaran -més a mi que a tu i sempre sense permís- que ens fem respectar. Ignorants de l'amor! Que no ho saben, que ens respectem amb passió?
Ens respectem la pell porosa, suada, el desig reprimit, la humitat indecent, la mirada lasciva, la llibertat del nostre sexe, i sí, també del nostre amor.

Perquè, diguin el que diguin aquests jutges bojos, cegats per l'angúnia del saber estar, aquest petó no vol dir res, però està xop d'amor.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Pessigolles



M'estirava reposant el meu cap a la seva cuixa, que feia estona que m'esperava al sofà. Ell em mirava i jo li tornava la mirada. Ell em tocava el cabell i jo li resseguia el braç. Ens miràvem fixament i tendre sense dir-nos res mentre ens ho dèiem tot. I del cabell a la galta. I del braç a la mà. Un petó al palmell. "Guapa", em contestava. I jo feia que no amb el cap, com sempre. I ell, també com sempre, em feia pessigolles fins que reconeixia amb veu alta i mentidera que era tan guapa com ell creia que era. I ens estimàvem. Sense paraules, sense promeses injustes, sense majestuositats. Ens estimàvem i amb això en teníem prou.


dijous, 23 de febrer del 2012

Hasta siempre

Quedarnos callados, sentados uno al lado del otro, pegaditos, arrimados. Y notar tu piel. Y recorrer cada calle de tu cuerpo. Y arrimarme más y más hasta que no exista espacio entre los dos. Sentir tu respiración en la nuca y aguantarme las cosquillas. Y que me beses donde más me gusta, resiguiendo cada vértebra, provocándome esas terribles convulsiones en los dedos de los pies. Querernos. Querernos hasta al fondo y hasta siempre, hasta ese siempre que insinúa un final de lo más común.


dilluns, 24 d’octubre del 2011

L'orgasme


Feia temps que les paraules se m’havien encallat, encomanades i entrelligades, com una cabeça d’alls que reté els grans endins per convertir-se, tota ella, en una sola peça gran, deformada, grollera. 

No era el primer cop que la pluja m’havia fet despertar. Ja m’havia passat que aquelles gotes, com agulles que intenten foradar el terra, m’havien abocat a deixar anar un reguitzell de paraules que només volien eixir en aquell precís instant i no pas en un altre. 

És cert, però, que aquelles espurnes de núvol només em deixaven ballar entorn la seva forma, caiguda i allargada. Com qui parla de la seda explicant-ne el vestit, la pluja només em deixava dibuixar aquelles gotes que tomben les fulles amb la ràbia de qui ha estat amagant un secret injust, pervers, però tot i així encara prou esmorteïdor de danys sincers. 

Tot començava en el moment precís de la desesperació conjunta, quan els escassos paraigües corrien d’una vorera a l’altra esquivant la indefensa dansa d’aigua que avui encara tenia coses a dir; quan la passió retinguda del cel queia en un salt irreversible, com aquell orgasme que esdevé brutal per no poder-se retenir més. La histèria es mantenia en suspensió amb un equilibri majestuós que, amb un posat irreverent, anava i venia tot seguint el testimoni d’un insaciable cucut.  I de cop, sense previ avís, sense ni tan sols una breu senyal, la última gota cau vés a saber on. A la copa d’un arbre? Sobre una teulada, potser? Al vell mig d’una bassa? O potser al cim d’una gota que ja relliscava amb pressa? Qui sap on cau la darrera gota que deixa pas al sol, qui sap en quin instant els vianants esverats s’aturen i despullen -amb certa prudència- els caps  secs de pluja però xops de recança per haver rebutjat l’espectacle diví. 

Somriure del cel (Bournemouth, 2009)
 
Qui sap en quin moment la ràbia permanent s’asseu, esgotada, alienada i gairebé penedida per la tabola provocada. Qui sap fins quan els remordiments no la deixaran tornar a dansar sobre qualsevol ciutat visitada. 


Mercè Cama. 

diumenge, 24 d’abril del 2011

Un ratito nomás


A Tomás:

Hoy mis palabras son para ti. Por todos esos momentos que pudieron ser y no quisiste que fueran; por las largas esperas que he pasado acurrucada junto al tiempo, abrazada al reloj. Hoy te escribo desde dentro, desde lo más hondo de mi ser, para decirte lo que callo cuando estoy junto a ti:

Debo confesarte que estas frías noches no me dejan dormir, que no puedo acostarme porque la añoranza empapa mis sábanas, que una vez olieron a ti. Debo reconocer que me siento pequeña, perdida y cansada; desvalijada, vacía y hambrienta de abrazos sinceros. 

Pero no quiero ser injusta, no fuiste un donjuán con falsas promesas. Fui yo quien te arrancó el primer beso, el primer te quiero y el primer deseo de dormir a tu lado. Y yo, niña boba, fingí que me amabas, que fuimos los dos, que éramos más que lo que llaman amor. 

Me confundí, lo siento. Te puse una correa y te arrastré junto a mí y tú, como perro tonto, arrimado a mis piernas y siempre detrás de mí, me has seguido hasta las puertas de lo que somos hoy. 

Y por eso hoy debo explicarte, desde mi más sincera piedad, que tú nunca me has amado porque no sabes amar. Que tú, mi amor, me has querido un ratito nomás.

Teresa,
24 de abril de 1911.

dimecres, 23 de març del 2011

El mejor amigo del perro

Capítulo I



Cuando me desperté vi el morro húmedo y sediento de Damm, mi mejor amigo, dicen. Conseguí despegar mi cabeza de la almohada y busqué el mando de la televisión entre las sábanas. Tenía una, bueno, tenía muchas malas costumbres, y una de ellas era dormirme mientras un hombre inglés intentaba venderme –en castellano- un cuchillo que lo corta todo, un aparato que te quita grasa de cualquier parte del cuerpo, o un colchón súper bueno para la espalda con un montón de cosas de regalo.
Al fin pude divisar el mando de la tele, entre la mancha de café y la de mantequilla, apagué la tele y bajé los pies de la cama. Busqué desesperadamente mis dos zapatillas. Encontré una, la del pie derecho. Para encontrar la otra me vi obligado a bucear entre los ácaros de debajo de mi cama. Entretanto, Damm procuraba que no se me congelara el pie izquierdo a base de lametazos.
Ya con mis dos zapatillas, me puse la bata de asilo que tenía colgada detrás de la puerta y, como cada mañana, fui directo al cuarto de baño. Pasé por delante del espejo sin mirar, ¿quién tiene el valor para mirarse la cara cuando acaba de levantarse? desde luego, ése no era yo. Así que fui directamente hacia el váter.
Después de pasarme unos treinta segundos intentando inútilmente sentarme sin que la helada taza del váter entrara en contacto con mi piel, hice un gran acto de valor y me senté.
Adoraba los sábados. Esos días festivos en los que duermes y duermes hasta que ya no puedes más, los días en los que comes en el sofá a las cinco de la tarde mientras ves en la televisión una película de secuestros y asesinatos.
Cuando salí del baño recordé que Tomás me había pedido que lo llevara en coche a hacer la compra. Qué palo. Aún era pronto, el reloj de la cocina marcaba las once y cuarto.
Entrar en la cocina me deprimía. Parecía que, un día u otro, toda esa montaña de platos iba a cobrar vida y vendría a por mí. La nevera estaba totalmente vacía, había un tarro de mantequilla, dos tomates, un yogur caducado y un plato de garbanzos que no me iba a comer nunca, así que decidí bajar al súper a por leche. Me vestí con ropa de sábado por la mañana -pantalón de chándal azul marino con gomas en los tobillos y jersey de lana color beige con estampado navideño y repleto de bolitas-, cogí las llaves y... mierda. No cogí las llaves.