dimarts, 28 de setembre de 2010

Sense trencar-te el cor

Vull llepar-te
fins deixar-te sense gust.
I mossegar-te
i empassar-te.


Vull palpar-te
fins deixar-te sense pell.
I esgarrapar-te
i estripar-te.


Vull ensumar-te
fins deixar-te sense olor.
I respirar-te
i esnifar -te.


Vull estimar-te
fins deixar-te sense amor.
Per després abandonar-te
sense trencar-te el cor.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Encara que sigui mentida

Aquella nit ho hagués engegat tot a pastar fang. Se sentia tan petita i feble... com aquells cadells que veia a l’aparador de la botiga d’animals que hi havia dos carrers més enllà de casa seva. Sempre pensava que, un dia, se’ls enduria tots a casa perquè mai més tornessin a estar sols. Així d’infantil era ella, així de peculiar –deia ell-.
Quan se’n va anar, tombant la cantonada, ni tan sols era conscient que ella romandria una bona estona asseguda al racó dels comiats. Feia fred i la gent se la mirava com si fos una jove a qui havien trencat el cor. Quina ràbia –va pensar-, cada vegada sóc menys jo per ser més ell. I es premia fort la mà esquerra amb la mà dreta, i aleshores es mirava les ungles –llargues, com les de la mare- i es començava a rossegar les pells dels voltants. Sentia passes d’altres que no eren ell, i cada desconegut que veia passar li provocava unes terribles i decebedores punxades dins seu. Qui era ella? Qui era ell? Qui eren ells? I de cop i volta va recordar aquella llegenda Sioux que tant li agradava... aquella d’un ancià advertint dos joves enamorats que una àguila i un falcó mai podrien volar lligats. I per fi, sense avisar, les llàgrimes començaren a néixer. Eren unes llàgrimes d’aquelles que tant li agradaven, de les que gairebé no tocaven les galtes, de les suaus, de les de debò. Li van venir ganes d’arrencar a córrer darrere seu i, per una vegada, no dir-li la veritat. Tragar saliva i cridar que ja no l’estimaria mai més i que marxaria per sempre, que ho deixarien estar i que no es tornarien a veure. Però quan es va aixecar les cames li tremolaven –potser pel fred, potser no- i va començar a caminar lentament en direcció contraria a aquell desamor que encara no ho era, però que tard o d’hora o seria. I va pensar que potser podria esperar una mica més, i va tornar a casa i va començar a escriure paraules que serien per a ell.