dilluns, 26 de maig de 2014

Nuna minvant

La Nuna desfila somnis mentre esquinça papers. La Nuna somriu quan les ones s’escapen després d’abraçar-li els turmells. La Nuna somia. La Nuna calla i espera. Per què no vens aquí i em dius, a cau d’orella, que m’has trobat a faltar, que em vols abraçar, que necessites estar al meu costat?

La Nuna juga amb els branquillons que el vent ha fet caure a terra. La Nuna també ha quedat estesa damunt d’una catifa seca. La Nuna respira pacient. La Nuna s’abraça els genolls i es mira la punta dels dits dels peus. Per què no fugim, un dia qualsevol, i llisquem junts pel rellotge fins que surti de nou el sol?

La Nuna ressegueix els seus somnis amb la punta del nas. La Nuna canvia la pell. La Nuna s’empassa els records fets de mel. La Nuna s’estima. La Nuna es perd. La Nuna s’ha trobat un petit racó del món on el temps és petit i l’espai creix immens. La Nuna es quedarà una estona aquí. Ajupida. Minvant.

Per què no em trobes i em dius que tu també m’estaves esperant?

dijous, 22 de maig de 2014

Una dansa suau

Recordo quan la vida era una dansa suau. Quan m’escapava del rellotge, enfotent-me’n del temps, i m’enfrontava al sol impacient, al vent provocador. 

Somrient cap endins, se m’escapava cap enfora l’alegria de l’oblit. Caminant entre desconeguts, em retrobava en cada passa, i se m’esborrava el dolor, la por, l’angoixa, el patiment. I així, de cop i volta, només quedava la calma del nar fent. I la vida era tan sols això, caminar entre les branques en moviment, surar sobre el ciment.

Recordo quan la vida era una dansa suau, i recordo que aquesta dansa encara la ballava aquest matí. 

dilluns, 19 de maig de 2014

Golafre

No passa res, no és important.

És com quan era petita i m’atipava menjant dolços. El mal de panxa era previsible i pràcticament inevitable, però mai trobava el moment de fer un nus a la bossa i guardar-la al calaix. Tant és, pensava, només serà un mal de panxa. I, passades unes hores, ja m’hi trobava, doblegada al sofà pensant que se m’esmicolaria l’estómac. I em prometia que mai més, que no ho tornaria a fer, que aquella era la darrera vegada que no feia cas a la mare quan m’avisava de la conseqüència evident.

Però, ves per on, que els ametllers han florit més de deu vegades, i jo segueixo desafiant la meva sort. No passa res, només serà un mal de panxa. Sé que farà mal, que em trobaré de nou doblegada al sofà, que ja m’ho han avisat, que m’he après el conte. Però no ho puc evitar. Somric i segueixo endavant, amb la bossa ben oberta, golafre, imprudent.


Que no passa res, penso, que no serà res important.