dilluns, 4 de gener de 2016

Vet aquí un gat, vet aquí un gos

S’ha trencat el fil de veu que et cridava a les fosques, s’han desfet les rialles a tocar de mitjanit. De puntetes i en silenci busco l’equilibri del teu joc però em perdo, bes a vers, entre espelmes i encens. Com podria gravar-te el nom en algun racó del cos si de lluny ja veig venir un exèrcit fet de gel que em respon, sense prudència, les preguntes que no he fet? Com escriure’t amb tendresa si, abans d’obrir el quadern, ja em sento carcellera arrossegant-te a l’infern? Si no puc volar entre reixes, tampoc sé estimar amb corretges. Deixa’m ser o no em demanis, que, de tanta confusió, passarà que qui empresona acabarà rere els barrots. I seràs tu el botxí d’un amor sense intencions que moria abans de néixer entre versos fets cançó.

divendres, 25 de setembre de 2015

Biladi

Se m'han encallat les paraules
ara que tant necessito cridar,
potser és aquest nus a la gola
que no les vol deixar marxar.

Deu ser que no sé escriure
si no és que ho faig amb amor
i ara el cor és ple de ràbia
pel malson que ho emboira tot.

He vist murs de pedra, cadenes,
espines i armes de foc.
He respirat el record d'un incendi
que amb flames d'odi ho ha cremat tot.

Però rere les passes del monstre
que trepitja poruc i trampós
reneix valenta l'olivera
saludant amb somriure dolç.

De les arrels surt una veu ferma
que alerta les bèsties ocupants:
"Aquesta és la meva terra,
i ho serà per molts més anys".

Tulkarem, Palestina. Agost 2015.

dijous, 18 de juny de 2015

Amnistia

Em declaro en vaga indefinida d’amor idíl·lic per exigir una amnistia que alliberi tots aquells intents que pogueren ser i mai no foren. Des d’ara i fins que les cames em tremolin per raons que no desemboquin en tu, deixaré d’alimentar aquest cor assedegat i confós, múltiple en personalitat i color, rabiós i tendre alhora, poruc i valent a parts iguals, obert de nit i tancat de dia. Jo vull una amnistia. 

Per demanar perdó, per poder dir no, per intentar-ho de nou, per abandonar-ho a temps, per ser descarada i després prudent. Jo em declaro en vaga indefinida fins que se’m tanqui la ferida. 


Jo vull una amnistia.

dilluns, 8 de juny de 2015

Esbós

T'hagués desdibuixat sencer, de cap a peus, per tornar-te a inventar tal com ets ara, tal com et desconec. Per dormir de nou en el marbre suau del teu ventre i resseguir amb petons de seda els teus dits devastadors. I, en acabat, m’hagués perdut un cop més en el buit del teu rebuig per esgarrapar de nou la placenta del teu desig.
 

dissabte, 18 d’abril de 2015

Capricis del temps

Et reprimeixes perquè és massa aviat, i et quedes callada i et fas pregar. Però de sobte t’adones que això s’ha acabat, que res ha canviat, però res és igual. I et sap tan greu haver-ho amagat que mires enrere i et fots a cridar. Però ara ja és tard per reviure l’instant que amb un “vine aquí” vas voler fer immortal. I recordes un dia que, de cop, va nevar, i empasses saliva i et sents gemegar. Aleshores t’adones que ara és mai, que ja és massa tard perquè sigui aviat. Somrius i t’abraces pensant que és veritat, que tal com preveies ha tornat a passar.

dimecres, 18 de març de 2015

El breu Tractat de la Inacció

Et proposo que signem un tractat. Un que va d’abraçar la teva llibertat sota els meus llençols, de que em tinguis sense tenir-me i sense voler-me tenir. Per fer-te la pau ferotgement, per desmilitaritzar el meu orgull, per deconstruir l’espectacle mut del teu cos. Queden prohibides les preguntes no tripulades, les respostes antipersona i els atacs amb armament cínic, i serà el nostre deure vetllar perquè ningú es torni a exiliar de la meva esquena o del teu pit. 

Si acceptes el pacte, reunim-nos amb urgència per ratificar aquest escrit, signant amb tinta dolça més avall del meu melic.

divendres, 13 de febrer de 2015

La nit més estranya de totes

Vull que el silenci em segresti i que la por m’escrigui poemes d’amor. Que m’abraci un vent fred que només doni calor. Adormir-me entre els braços d’un somni bell, incandescent, i perdre’m en el laberint del no-res. De la no-victòria. De la no-derrota.

Perquè quan se’ns passi, que passarà, aquesta set de nit, voldré que em deixis passejar una estona més pels carrers del teu cos. I serà el teu cos, però no seràs tu. Seré jo. Jo i els meus silencis. Jo i els meus fantasmes. Jo i les meves pors. I em buscaré desesperada en cossos que no són el meu. Avui serà amb tu i, l’endemà, amb un altre. I em ploraré decebuda i rabiosa. I em detestaré per feble i enganyosa. Per mentir-te a tu sense voler-ho i a mi sense saber-ho. Per traïr-me. Per exprimir-me. 

I quan això passi, que passarà, voldré que la neu em sepulti perquè el fred ho mati tot. Que m’abraci l’oblit per esborrar el teu rastre. I que, en la nit més estranya de totes, els llençols quedin xops per totes les angoixes que hauré suat dormint. Per despertar-me serena i tranquil·la, per trobar-me la força inquieta que em fa riure. I riuré fins esquinçar-me el diafragma per buscar, quan surti el sol, el meridià aquell que em mantingui dempeus amb la mirada més valenta.

dimecres, 31 de desembre de 2014

Cançó muda vora el llit


Et buscaré les pessigolles
per trobar-te el riure aquell
que m’ennuega l’entrecuix
quan passeja pel clatell.

Miraré si de passada
recupero el temps perdut
fart de pluges i silencis,
entre els somnis i el futur.

Tu si vols fes com si res,
o com si tot això només
fos la història més menuda
d'una boja convençuda.

Tard o d’hora et trobaràs
avergonyit per la fugida,
buscant un nou camí
que no et dugui a la deriva.

I aleshores em veuràs,
esgotada per la cerca,
amb els llavis ben cosits
per cantar-te vora el llit.

Cançó trista que ve tard, 
lluna muda sobre el mar.
Ulls plorosos observant
la veu poruga que se'n va.


dimecres, 10 de desembre de 2014

Avui no

Un tic-tac ensordidor l’havia despertat sota uns llençols que pesaven més que de costum. La llum que amenaçava rere el porticó li esgarrapava la son, que s’esfumava des de feia més estona de la que avui podia suportar. Els dits es movien lentament, mentre uns braços esgotats feien esforços per alliberar un cos inexplicablement abatut. Avui no, pensava, avui no. Es va llevar a uns vint metres d’alçada en un llit immens i glaçat, i va trigar una eternitat en tocar el terra aspre, el mateix que l’havia estat esperant durant tota la nit. 
 
Es desplaçava arrossegant els peus per un passadís zigzaguejant, deformat, a estones opressor, a estones abismal i, en arribar a la cuina, es mirà aquella tassa sense fons, que se li enfrontava amb burleta indiferència. Avui no, demanava, avui no. S’empassava cada glop de cafè fumejant incapaç de comprendre per què la seva gola es negava a obeir, fins que ella, sense gaire insistència, va signar la rendició al segon intent. Mitja eternitat més tard, va aconseguir agafar la camisa neta, però arrugada, de dins d’un armari atapeït i, sense donar encara permís al sol per entrar a l’habitació, intentà buscar el camí entre tants fils de cotó. Maleint cada repunt, tan rebel com avui ho era tot, es preguntava què hi feia tanta roba en unes mànigues que avui no tenien sortida. A una cantonada de la cambra, uns pantalons descarats i cruels s’escapaven d’aquelles cames famolenques i mig doblegades, que poc trigarien a caure a terra, inconscients. Avui no, suplicava, avui no.

De cop es trobà mirant-se les mans tremoloses, sentint-se els batecs alentits, sapastres, ganduls, tocant-se un ventre que no acabava de trobar, empassant saliva per comprovar, il·lusa, si per fi la seva gola també s’hauria rendit. I, observant les parets a prova de somnis d’aquella humida sala fosca, sense poder vessar ni una sola llàgrima, es preguntava per què. Per què avui s’havia tornat feble, petita, insignificant. Per què avui el món li venia tan i tan gran.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Ahir a la nit

Si m’haguessis vist passar,
amb aquell llaç a la trena
i la faldilla amb volants.

Si m’haguessis atrapat,
com pel bec fa la cigonya i
amb les urpes rapta el gat.

Si ho haguéssim intentat,
sense esfondrar mai la caserna
de la teva intimitat. 

Si m’haguessis observat,
m’hauries vist més a mi
del què jo havia mirat.

I potser hauries entès
que res d’això era tan seriós,
que ja em sabia eterna,
que no et volia dolç.

Però si t’hi haguessis atrevit,
creu-me que, avui també,
ens n’hauríem penedit.  

diumenge, 30 de novembre de 2014

La raíz cuadrada de dos



Quiero morderte el futuro, llenarte los días de huecos, descalzar tus sueños, palparte los deseos. Para soñarme contigo, para que me despiertes la risa, para dormirme en tu ombligo. Quiero reñir al sol por salirse de la raya pintando el día, por secuestrar a la luna fusilada y moribunda, y a la lluvia por romper el silencio de tu sonrisa. Quiero recalcular la raíz cuadrada de dos, la primera irracional, progenitora del único positivo real, la del descenso infinito. Para descubrir, al fin, que el resultado es esa taquicardia arrítmica que se crea entre tu cuerpo y el mío al separarse durante uno coma cuatro segundos, justo antes de volverse a encontrar.