dimecres, 10 de desembre de 2014

Avui no

Un tic-tac ensordidor l’havia despertat sota uns llençols que pesaven més que de costum. La llum que amenaçava rere el porticó li esgarrapava la son, que s’esfumava des de feia més estona de la que avui podia suportar. Els dits es movien lentament, mentre uns braços esgotats feien esforços per alliberar un cos inexplicablement abatut. Avui no, pensava, avui no. Es va llevar a uns vint metres d’alçada en un llit immens i glaçat, i va trigar una eternitat en tocar el terra aspre, el mateix que l’havia estat esperant durant tota la nit. 
 
Es desplaçava arrossegant els peus per un passadís zigzaguejant, deformat, a estones opressor, a estones abismal i, en arribar a la cuina, es mirà aquella tassa sense fons, que se li enfrontava amb burleta indiferència. Avui no, demanava, avui no. S’empassava cada glop de cafè fumejant incapaç de comprendre per què la seva gola es negava a obeir, fins que ella, sense gaire insistència, va signar la rendició al segon intent. Mitja eternitat més tard, va aconseguir agafar la camisa neta, però arrugada, de dins d’un armari atapeït i, sense donar encara permís al sol per entrar a l’habitació, intentà buscar el camí entre tants fils de cotó. Maleint cada repunt, tan rebel com avui ho era tot, es preguntava què hi feia tanta roba en unes mànigues que avui no tenien sortida. A una cantonada de la cambra, uns pantalons descarats i cruels s’escapaven d’aquelles cames famolenques i mig doblegades, que poc trigarien a caure a terra, inconscients. Avui no, suplicava, avui no.

De cop es trobà mirant-se les mans tremoloses, sentint-se els batecs alentits, sapastres, ganduls, tocant-se un ventre que no acabava de trobar, empassant saliva per comprovar, il·lusa, si per fi la seva gola també s’hauria rendit. I, observant les parets a prova de somnis d’aquella humida sala fosca, sense poder vessar ni una sola llàgrima, es preguntava per què. Per què avui s’havia tornat feble, petita, insignificant. Per què avui el món li venia tan i tan gran.