divendres, 13 de febrer de 2015

La nit més estranya de totes

Vull que el silenci em segresti i que la por m’escrigui poemes d’amor. Que m’abraci un vent fred que només doni calor. Adormir-me entre els braços d’un somni bell, incandescent, i perdre’m en el laberint del no-res. De la no-victòria. De la no-derrota.

Perquè quan se’ns passi, que passarà, aquesta set de nit, voldré que em deixis passejar una estona més pels carrers del teu cos. I serà el teu cos, però no seràs tu. Seré jo. Jo i els meus silencis. Jo i els meus fantasmes. Jo i les meves pors. I em buscaré desesperada en cossos que no són el meu. Avui serà amb tu i, l’endemà, amb un altre. I em ploraré decebuda i rabiosa. I em detestaré per feble i enganyosa. Per mentir-te a tu sense voler-ho i a mi sense saber-ho. Per traïr-me. Per exprimir-me. 

I quan això passi, que passarà, voldré que la neu em sepulti perquè el fred ho mati tot. Que m’abraci l’oblit per esborrar el teu rastre. I que, en la nit més estranya de totes, els llençols quedin xops per totes les angoixes que hauré suat dormint. Per despertar-me serena i tranquil·la, per trobar-me la força inquieta que em fa riure. I riuré fins esquinçar-me el diafragma per buscar, quan surti el sol, el meridià aquell que em mantingui dempeus amb la mirada més valenta.