dilluns, 19 de maig del 2014

Golafre

No passa res, no és important.

És com quan era petita i m’atipava menjant dolços. El mal de panxa era previsible i pràcticament inevitable, però mai trobava el moment de fer un nus a la bossa i guardar-la al calaix. Tant és, pensava, només serà un mal de panxa. I, passades unes hores, ja m’hi trobava, doblegada al sofà pensant que se m’esmicolaria l’estómac. I em prometia que mai més, que no ho tornaria a fer, que aquella era la darrera vegada que no feia cas a la mare quan m’avisava de la conseqüència evident.

Però, ves per on, que els ametllers han florit més de deu vegades, i jo segueixo desafiant la meva sort. No passa res, només serà un mal de panxa. Sé que farà mal, que em trobaré de nou doblegada al sofà, que ja m’ho han avisat, que m’he après el conte. Però no ho puc evitar. Somric i segueixo endavant, amb la bossa ben oberta, golafre, imprudent.


Que no passa res, penso, que no serà res important.