La mare ja tenia els llavis enganxats amb aquella pega estranya que fan servir pels morts. La van treure d’aquella vitrina on tants –però molt pocs de tot cor- havíem plorat la seva mort. El dia abans ens havien preguntat quina roba volíem que li posessin. Tan és, vaig pensar. I ara no recordo ben bé com anava vestida dins la caixa. L’àvia em va dir que li fes un petó. No calia que m’ho digués, vaig pensar. I tampoc calia fer-li. El dia que em van dir que es moria, vaig anar a parlar amb ella. La mare ja no podia parlar i amb prou feines respirava. La vaig enganyar, li vaig dir que els metges creien que es posaria bona aviat. Em sabia greu espantar-la, però em sembla que ho vaig fer. Em van començar a caure les llàgrimes, una darrera de l’altra. Li vaig prometre que li parlaria d’ella als meus fills, i que intentaria ser tan forta com ella. La seva resposta va ser una única llàgrima caient de l’ull dret. Feia molt soroll quan respirava amb l’ajut de la màquina. Jo li anava acaronant el front tal i com em feia ella quan jo era petita. Volia recordar per sempre més aquell tacte i feia esforços per intentar memoritzar, ves a saber com i a on, l’escalfor de la seva pell. Jo ja m’havia acomiadat d’ella, i no volia tocar la seva pell freda. Tot i així, i perquè l’àvia no es pensés que em feia angúnia, li vaig fer un petó al front. Feia la mateixa cara que quan dormia, una cara tranquil·la, però ara era una mica diferent... semblava cansada, semblava morta.
No recordo quan van tancar la caixa, potser jo ja no hi era. La van pujar a un d’aquells cotxes llargs i negres i vam anar cap a l’església. Recordo molt poca cosa de la cerimònia. Potser només recordo el nyic-nyic de les rodes que portaven la mare morta apropant-se com un fantasma cap a l’altar. La nit abans havia preparat un text per la mare. Era un text informal i fora de protocol, però era un text per a ella i per a tots aquells que havien arribat a l’església sense recordar ben bé qui era aquella dona. “Tan de bo hi hagués més persones com tu”. Així va acabar el meu recital. Em feia mal la gola de tant aguantar aquell nus que em volia espatllar el text, però ho havia fet, havia aguantat fins l’últim punt i final.
Més tard ja érem al cementiri. El meu germà va voler portar el taüt fins aquell forat esgarrifós. Se’m va encongir el cor quan van tapar el nínxol. A cada cop de ciment els meus ulls es tancaven –com quan sento el soroll d’un petard- i entre aclucada i aclucada una llàgrima lliscava cap avall mentre m’aguantava les ganes de cridar “fora d’aquí tots, deixeu-la en pau, deixeu la meva mare, no la tanqueu aquí dins!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada