Bonica meva, li deia

“Bonica meva, li deia, ja ho saps que un dia et deixaré.”
  

Des de feia molt temps tenia aquella frase clavada al cap. L’havia llegit a un llibre tendre i dur alhora, ple de passió, d’amor, d’odi, de desenganys, de dolor. Era com un reflex de la vida mateixa, de la seva i de la dels qui l’envoltaven. Però no tenia por. Gens. Sabia que algú, en algun moment de la seva vida li diria aquelles paraules que tenia tan presents i sabia que, en primer lloc, seria ell. Aquell jove alegre que l’havia encisat amb una estranya mescla de fredor i calidesa. Sabia que algun dia s’acabarien els petons, les abraçades, les passions de mitjanit, les escalfors d’hivern... Estava segura que el trobaria a faltar, que tremolaria de gelosia quan se n’estimés una altra, que potser ella també se n’estimaria a més. Però no li feia gens de por. El que estava naixent dins d’ella era prou important com perquè es mantingués dins d’ella per sempre més. El saber estimar, tot aquell amor i tendresa que ara era per ell restaria per sempre més dins seu. Fos com fos havia perdut la por a que el viatge s’acabés. I somreia, somreia sempre, quan passejava, quan feia cua al supermercat, quan llegia, quan es vestia, fins i tot quan dormia no podia deixar d’encorbar les comissures dels llavis fins que sortia el sol. I ni el dia més trist deixaven de créixer aquelles ganes de viure que l’havien dut, inevitablement, a la felicitat. Una felicitat que només tenia valor quan ella era conscient que no seria per sempre més. Una felicitat que s’engrandia per moments com si, en un instant determinat, hagués d’explotar de la manera més brutal.
 

“Bonica meva, li deia, ja ho saps que un dia et deixaré.” I somrigué per darrer cop abans que el viatge arribés a la seva fi.