Però si no surt mai, amb ningú o una o com a molt dues persones, és com si no hi fos. Pensa-ho així també. La repercussió de l'aparença exterior és molt més gran, perquè és la que percep més gent. Caòtic, però val la pena donar-hi un parell de voltes. Amb això no dic que la superficialitat és el que val, sinó que s'ha de ser SEMPRE un mateix.
Sempre he pensat que és impossible conèixer algú plenament. És una llàstima, però mai ningú sabrà com som en realitat, a cada segon, tot el que ens passa pel cap... així que, de cara a la gent, deixem veure més o menys de nosaltres, fingim, simulem, actuem... Potser tens raó i el que més PESA és el que veu tothom, però el que és real, el que importa, és allò que no veu ni veurà mai ningú.
Es una declaración de principios?. Me encanta el simbolismo. Con mi vaga lectura de français me parece que asumís un postura gnoseológica muy interesante,es algo kantiana, o mas bien esceptica. Te diste cuenta que usás mucho la tercera persona gramatical para escribir? Saludos!!
Encara que només et coneguin una o dos persones. Et coneixes tú. No deixes de ser ànima o persona si ningú et reconeix perque sempre estaràs lligada a tu mateixa.
La percepció de la resta de gent es despreciable. Es més important la percepció que tú tens de tú mateixa.
Molta gent actua pensant que és ella mateixa i deixa de ser una ombra amagant-se de la llum que no vol veure.
Primer per donar-te a coneixer, cal que coneguis el teu interior! DESPERTA!
Estic d'acord, com a mínim jo em conec a mi mateixa. A això em referia... ningú em coneixerà mai tant com em coneixo jo, no perquè no vulgui, sinó perquè ho veig impossible. Aquells que estimo i que m'estimen coneixen tot allò que puc/vull donar i el que poden/volen rebre. La resta de gent m'importa ben poc. Sempre intentaré donar el millor de mi, que segurament no serà sempre el que busquen, però no em preocupa gaire agradar o desagradar aquells que no signifiquen gaire cosa per a mi.
No critico el ser un mateix amb un cercle concret, tots en més o menys mesura comptem amb certes persones amb les quals som tal qual ens surt espontàniament i de dins, sense reservar res.
Tanmateix, considero que també tenim el dret d'explotar-nos nosaltres mateixos com a persones per treure'n el millor amb tothom que se'ns creua pel davant (i no tinc intenció de què es relacioni això amb ego ni necessitat de ser el centre i estimat per tothom). És simplement qüestió de dir: aprenc del dia a dia, de tot aquell que se'm creua i així canvio jo, sigui cap a millor o cap a pitjor, però tot influencia. I, igual que aprenem dels altres, ells també ho fan de nosaltres, així que val la pena intentar donar tot el que es pugui.
*Mantenint l'esperit crític i aprenent a no deixar-nos dur pels comentaris.
14 comentaris:
= gris
De moment ja tens un espai en la secció de passatemps i humor dels diaris.
Igualment, així em fas divertir molt.
Les aparences enganyen. Quina creus que pesa més, la que es mostra o la interior que no surt?
La interior que no surt, sens dubte... la resta són actuacions diàries.
Però si no surt mai, amb ningú o una o com a molt dues persones, és com si no hi fos. Pensa-ho així també. La repercussió de l'aparença exterior és molt més gran, perquè és la que percep més gent. Caòtic, però val la pena donar-hi un parell de voltes. Amb això no dic que la superficialitat és el que val, sinó que s'ha de ser SEMPRE un mateix.
Sempre he pensat que és impossible conèixer algú plenament. És una llàstima, però mai ningú sabrà com som en realitat, a cada segon, tot el que ens passa pel cap... així que, de cara a la gent, deixem veure més o menys de nosaltres, fingim, simulem, actuem... Potser tens raó i el que més PESA és el que veu tothom, però el que és real, el que importa, és allò que no veu ni veurà mai ningú.
Treguis més o menys de tu, la Mercè d'ara mateix ja és una noia molt maca :)
(¡cuánto peloteo...!)
Es una declaración de principios?.
Me encanta el simbolismo. Con mi vaga lectura de français me parece que asumís un postura gnoseológica muy interesante,es algo kantiana, o mas bien esceptica. Te diste cuenta que usás mucho la tercera persona gramatical para escribir?
Saludos!!
Gràcies Aida, jajaja. Seria preocupant que, tenint la possibilitat de decidir què vull mostrar, acabés mostrant el pitjor de mi xDDDD
Encantada d'haver conegut l'Aida que has donat a conèixer. (Això sona a despedida però no, en principi aquesta tarda ens veiem xD).
Encara que només et coneguin una o dos persones. Et coneixes tú. No deixes de ser ànima o persona si ningú et reconeix perque sempre estaràs lligada a tu mateixa.
La percepció de la resta de gent es despreciable. Es més important la percepció que tú tens de tú mateixa.
Molta gent actua pensant que és ella mateixa i deixa de ser una ombra amagant-se de la llum que no vol veure.
Primer per donar-te a coneixer, cal que coneguis el teu interior! DESPERTA!
La gent que t'estima i que estimes (dos condicions obligatòries, totes dues) mereixen veure el que realment importa.
La gent que t'estima i que estimes (dos condicions obligatòries, totes dues) mereixen veure el que realment importa.
Estic d'acord, com a mínim jo em conec a mi mateixa. A això em referia... ningú em coneixerà mai tant com em coneixo jo, no perquè no vulgui, sinó perquè ho veig impossible.
Aquells que estimo i que m'estimen coneixen tot allò que puc/vull donar i el que poden/volen rebre. La resta de gent m'importa ben poc. Sempre intentaré donar el millor de mi, que segurament no serà sempre el que busquen, però no em preocupa gaire agradar o desagradar aquells que no signifiquen gaire cosa per a mi.
No critico el ser un mateix amb un cercle concret, tots en més o menys mesura comptem amb certes persones amb les quals som tal qual ens surt espontàniament i de dins, sense reservar res.
Tanmateix, considero que també tenim el dret d'explotar-nos nosaltres mateixos com a persones per treure'n el millor amb tothom que se'ns creua pel davant (i no tinc intenció de què es relacioni això amb ego ni necessitat de ser el centre i estimat per tothom). És simplement qüestió de dir: aprenc del dia a dia, de tot aquell que se'm creua i així canvio jo, sigui cap a millor o cap a pitjor, però tot influencia. I, igual que aprenem dels altres, ells també ho fan de nosaltres, així que val la pena intentar donar tot el que es pugui.
*Mantenint l'esperit crític i aprenent a no deixar-nos dur pels comentaris.
Publica un comentari a l'entrada