T’has llevat amb els ulls inflats. Ja saps per què, oi? sí, clar que ho saps, sempre et passa el mateix. Has encès el llum amb el peu, com cada dia quan et despertes abans que soni l’alarma del mòbil.
Diumenge –has pensat–. Deu meu, com odies els diumenges. Els carrers tan buits i les cases tan plenes. Sí, torna a ser diumenge, com cada setmana.
I les paraules segueixen encallades, i elles que no volen sortir i tu... tu que tant les necessites aquest matí. Perquè si, perquè torna a ser diumenge i encara tens coses a dir.
7 comentaris:
Jum, Jum...aquest blog sembla interessant noia ^^
jo també odie els diumenges, son sempre horribles
et segueixo =)
em veurás més per aquí
un beset =)
La bona de la Mei va escriure un dia en un bolog: "Només un consell: no busquis paraules, que són molt punyeteres i com més les vols menys et volen elles. Deixa que s'apropin... com els ocells."
Potser les paraules s'encallen perquè no saben exactament quin sentit tenen. Deixa que adquireixin significats complets i podràs compondre.
Els diumenges només serveixen per engreixar el cul escarxofat al sofà. Ves a contracorrent, retroba't a tu mateixa amb la plenitud de la bellesa dels carrers buits.
em caus fatal eh mei
em caus fatal eh mei
em caus fatal eh mei
Tros de quòniam! (s'escriu així?) Déjame viviiiiiiir, libreeee, libre cooooomo el aireeeee!
Vull el llibre. JA!
ei!
qualsevol dia és bó per deixar sortir les paraules a passejar!
no cal que sigui diumenge..
Publica un comentari a l'entrada